30 de mayo de 2010

La (meva) situaciò ideal. I have a dream

No hi ha pacte per la reforma laboral. CEOE i sindicats demostren tenir poc o gens de sentit comú. Zapatero es veu obligat a legislar per decret. Rep aplaudiments d’Europa, i els irresponsables li munten una vaga general a la tardor. La vaga tindrà un seguiment prou desigual perquè es pugui considerar un èxit. El treballador espanyol no està per que li prenguin diners de la nòmina. No més.
Mentrestant, els mercats especulatius comencen a aburrir-se d’Espanya, i amb una mica de sort fixen la vista en altres (Botswana, per exemple). La cosa es calma una mica.
Gürtel avança sense aturador i al setembre el merder ja és massa fort a València, el PP comença a posar-se nerviòs, comet errors, i tornen les navalles a volar per Gènova.
Un parell més d’errors de gestiò dels incompetents Baltasar i Saura en un parell d’incendis, fan que rebenti del tot el tripartit. Montilla convoca eleccions per finals de setembre, sense dilaciò. Alguna organitzaciò cívica posa querelles criminals contre tots dos consellers, i son acceptades.
El PNB, com sempre, obté rèdits a priori i garanteix, com a mínim, l’abstenciò ens els pressupostos 2011; deixa mans lliures a CIU, que fent un altre gest de responsabilitat, s’absté i tanca la porta a la màfia pepera per entrar a la Moncloa per la via rápida.
CIU arrassa a les eleccions. Majoria absoluta. Nou tancament de portes a que el PP pugui tenir la més mínima influencia a Catalunya. Neteja a fons, i cordó sanitari, aquest cop al voltant dels inútils i incompetents de ICV. A ERC se la posa al seu lloc, que col.labori però que oblidi cap càrrec.
Els mercats segueixin sense emprenyar massa Espanya. Les fortes mesures comencen a sortir efecte, Europa ens vigila, però l’Euro entra en fase de calma. La recuperaciò serà llarga, però els socialistes poc a poc aprenen la lliçò. El PSOE fa neteja a Catalunya, i busca desesperadament a CIU per tenir un aliat fort fins el 2012. Els dos grans es posen nerviosos, s’acosten les municipals, el PSOE sap que a Catalunya s’ensorra, el PP està fins el coll de porqueria gurteliana i saben que tindran problemes a València i Madrid.
2011 és un any de tràmit, la recuperaciò avança molt i molt lenta, però hi ha horitzò malgrat tot. Les municipals treuen del mapa a gent indesitjable a Catalunya, especialment a Barcelona.
D’un salt estem al 2012. Manaires peperos encausats. Pretorians engarjolats, o en tràmit d’estar-ho. Els brots verds ara sí es noten i el PSOE puja en intenciò de vot, mentres el PP segueix una batalla brutal, que acabarà a les eleccions amb l’apoteosi de Don Tancredo o el seu afussellament.
Guanya el PSOE per poc. CIU incrementa escons. El PP en perd uns pocs. ERC desapareix del congrés espanyol. A ICV no l’han votat ni els seus. Rajoy afussellat per la Lideresa. Un govern socialista fortament controlat i tele dirigit per CIU, per tal de que no cometi els mateixos errors que van dur el país al punt de la fallida estil Grècia. Per cert, la desapariciò d’un parell de ministeris inútils és el primer que CIU exigeix per garantir la investidura.

Es el que té fer migdiada els diumenges. Pots somiar coses rares, i et lleves del sofà de mala lluna, al mirar la data i veure que només som al Maig.

27 de mayo de 2010

Senyores i Senyors Incompetents

Llegeixo la darrera entrada al blog del meu respectat Miquel Quintana, i la seva desesperança i malestar per la resposta de CIU avui al congrés espanyol, sobre els decrets del incomparable Zapatero (en Quintana l'anomena sovint "Sr. Rodríguez"). Li parla al diputat Campuzano, argumentant que hi haurien altres posicions a prendre, altres opcions a considerar.

Duran Lleida ha escenificat l'abstenciò, permetent que per un trist vot de diferència, un cop més el govern espanyol s'en sur d'una de grossa, i sempre gràcies a l'actitud "responsable" de CIU.

Quintana es queixa, li emprenya el titular de La Vanguardia: "CIU salva España". Això fa mal només llegir-ho, estic d'acord, més quan a l'inrevés, i ja fa temps, "España hunde Catalunya". I no vull barreixar la idea de CIU = Catalunya. No.

Pero, amic i assenyat Quintana, qué podien fer. Que podieu fer? Tu ets del partit. Raons d'estat? Raons de seny, seny que li falta a gairebé tota la classe política espanyola?. Evitar un avançament d'eleccions a Espanya és una raó, per mi poderosa. I crec que no ens convé barrejar ara mateix eleccions generals amb les nostres (que tots sabem que no s'avançarán). Absn d'escriure això llegeixo que la Sra. Casa garanteix sentència abans de l'estiu. Serà un estiu distret, oi?

Dimissiò de Zapatero, del Sr. Rodríguez. I? Tu, Quintana, estás ficat a la "pomada". Tu creus que ara mateix hi ha algú al PSOE amb dos dits de front, capaç d'agafar les regnes del govern, substituint a l'error més gran que han comés els espanyols en dècades?. Jo ho dubto. En tenen algú?.

Arrivada al poder ara mateix de la tropa corrupte i plena de porqueria del PP, amb don Tancredo al capdevant? M'esgarrifo de pensar-ho; aquesta gent, tu ho saps, necessita uns quants anys més a la oposiciò. Només cal una petita ullada a la "Catalunya del Sud" per veure quina mena de mafia hi ha enquistada al PP.

Comprenc que l'actuaciò dels vostres a Madrid us faci trontollar a alguns. Però també comprenc que "es lo que hay", que d'on no n'hi ha no en raja, que ben poca cosa podeu fer ara com ara. Que així de malament van les coses a la península ibèrica. Que potser, només potser, el sacrifici que l'inepte ZP ens fa fer a tots, servirà per alguna cosa, i potser, només potser, al 2012 les coses siguin més senzilles. A menys que CIU canvii de tàctica a la tardor, per els pressupostos. I tinguem eleccions al 2011. Però compte, que avui el PNV ha fet una juguesca de càstic al seu antic soci. Que no la faran amb els pressupostos. Es l'unic que uneix als bascos: el concert. I amb això no jugaran.

24 de mayo de 2010

Vergonya del País. O Fàstic i mal d'estòmac

Hi ha dies que tens festa, i hauries preferit anar a treballar. Enfrascats com estem en mil i un problemes, polítics socials, econòmics, es sentir o llegir notícies i t'agafa un mal de ventre important. Acabaré per tenir accions del laboratori que fabrica el Pantoprazol (c).

Llegeixo a una amiga de la web 2.0, a qui tinc en molt bon concepte, dir que sent vergonya del seu país, que abandona. Es una persona molt i molt cultivada, amb uns valor enormes. Jove i entusiasta, la llegeixes i descobreixes que a casa nostre hi ha gent que val molt. I et sens petit al seu costat. I et fa angúnia que digui que prou. No anem bé, et dius. Si aquesta està així, com està el país.

Però es que una hora abans, sentint Catalunya Ràdio, en Manel Fuentes, amb dues preguntes senzilles i directes posa en evidència a dos càrrecs importants: l'amic Iceta del PSC, incapaç de donar explicacions clares i entendores de perquè o perquè no el seu partit demanarà o no una comissiò d'investigació per el cas Millet, cas Palau, cas digue-li com vulguis. Ni tampoc és capaç, professional del tema com ell és, d'explicar si servirà d'alguna cosa el numeret que en Montilla está muntant a Madrid avui mateix per canviar el TC. Afirma ignorar (ell!) si el mafiós Luigi és o no del partit. No sap?, es curtet?, ha tingut mal cap de setmana? O es que simplement és un altre incompetent amb sou indecent del partit (es a dir, pagat per mi). Un petit engranatge més d'allò que hem decidit anomenar "sistema de partits".

L'altre ínclit es el Sr. Homs, prohom de CIU a Madrid. En Fuentes, com si a un vailet fós, li fa preguntes curtes, directes, senzilles, que fins i tot jo entendria. També es mostra esquiu, dubta de que dir. Demostra que no sap com funcionen el Senat i el Congrés. No sap contestar perquè realment en Mas no ha volgut mullar-se, i envia lloctinents a Madrid. Tan greu és deixar plantat a Montilla i dir clarament que volen que es cremi ell, que per això és el partit de govern?. Rapapieja quatre tontades sense sentit, i divaga com si estés begut, quan li pregunta en Fuentes si volen comissiò d'investigació per Millet, per en Luigi o per el que sigui. Es cubreix les esquenes, no vol quedar en evidència, i el seu silenci el traeix. Un altre inútil? Táctica pre electoral? O simplement: tenim polítics d'un nivell que fa por?. Son licenciats aquest dos? En què? Les seves mares deuen estar orgulloses, i no vull sonar groller. M'encenc.

Obres el teu flamant portàtil a casa, i la noticia més seriosa que et cau és que la broma de la consellera Geli amb les jubilacions de metges, no només ha estat revocada taxativament per la justícia, sino que, repeteixo, la broma, ens costa als catalans 70 mil.lions d'euros. Via web 2.0 faig una mica de comentari sarcàstic amb la meva amiga avergonyida. Però et pares un minut i penses. I pensar dona mal d'estomac. 70 kilos! Virgen de la Boca Abierta! I compte, que la Sra. Geli no pot ser acusada de pertanyner al sector montillista-espanyolista-anticatalanista del PSC. No és quintacolumnista. Es dels "bons", sector familia Maragall, Tura, Castells... si aquesta és dels bons, que "Deu mos en guard", que deia la iaia a Gandesa.

El trist president la cessarà? No. Ella dimitirà? No. Algú exigirà seriosament l'acomiadament fulminant de la senyora? No, ho faran amb la boca petita. Ja arriven eleccions. Alguna organitzaciò catalana posarà querella criminal per malversaciò de fons públics?. Nchht! Ja ho vaig preguntar a Xavier Trias: si un sindicat mafiós ultradretà ha pogut dur Garzón als tribunals i carregar-se'l, no es podria processar a l'Hereu?. I ara la Geli. Can Brians a rebentar.

No, a Catalunya presumim de molt de seny. Fins que el seny, i la poca vergonya ens perden. I la vergonya ens cau als anònims idiotes que no anem a sopars socials entre setmana, perquè treballem 10 hores al dia -els privilegiats que treballem-.; els que no asistim a simpàtics happenings de dissabte fent volar globets amb el símbol del partit.; els que cada quatre anys som cridats a parlar, s'ens fa la pilota, s'ens promet la lluna; els que, uns parlen ara de desafecciò, altres de vergonya; i altres, fills de Gràcia, directes, grollers i maleducats com som, diem simplement fàstic. Varem tenir dos immensos mestres, Don Emilio Cayón, centenari, i Don Miquel Valls,que ja ens va deixar. Ens varen ensenyar a la Plaça Lesseps a tenir valors, a ser homes de bé. Però no ens varen ensenyar a parlar educadament. Llástima, avui potser seriem secretaris personals de l'Iceta. O ajudants de l'Homs. O seriem la Geli.

22 de mayo de 2010

Más Histerias

Más histerias. Las locas histéricas sindicalistas, chillan como posesas, haciéndonos creer que defienden a los trabajadores, cuando lo único que demuestran defender son sus privilegios, sus liberados, sus millonarias subvenciones. Como están histéricas, se olvidan de defender al parado, y se parapetan para proteger a sus afiliados de la administración. Irresponsables e histéricas como son, amenazan con justo lo que el país no necesita ahora: una huelga general. Que miedo me dan las histéricas.

Otra histérica, loca y con bigote de capa caída ( por cierto, que mala cara tiene últimamente esta locaza ). Nos alecciona desde su púlpito de la FAES bramando que la culpa de todo, además de ZetaParo, la tiene la inmoralidad del capital, y que el cristianismo histérico es la salvación (además de El mismo, claro). Jim Carrey/Bruce Almighty en versión vallisoletana cutre, charcuta y asilvestrado, por mucha corbata Hermès que luzca, y que esté casado con pija-de-bragas-de-seda.

Histerias transocéanas. Una loca histérica, de nombre bíblico evocador de gestas, más de misa que Rouco, me revoluciona el corral, me monta una histérica "Fiesta del Té", y crucifican a un negro que ha tenido la negra osadía de usurpar el sacro poder histérico yanqui. Y lo acusan hasta de haber parido a Zapatero ( eso sí es grave ). Y en su histeria loca remueven cielo y tierra para que la Verdad reluzca en la América de los anglos. La muy histérica, pija como una Carmen Lomana con acento, ajena a la realidad del mundo, pretende devolver la tierra al oscurantismo histérico y demagogo. Pobres locos neocon, son demasiado sociatas para ella. Me la imagino, en su hipócrita histeria, luciendo sus prendas interiores de satén y embroidery ( ¡como añoro a Encajes Galler, mi mejor cliente, hasta la 'histérica deslocalización'!), con sus castos amantes, con quienes cornifica a su histérico marido. Son así, histéricas, beatas, hipócritas, y racistas. Como un imán salafista, igual.

Locas ecopijas que quieren hincar el diente al partido que las pateará lejos de la poltrona, por un quítame allá esos millones, que un nada loco ni nada histérico robó. Pero locas nenazas como son, no consintieron que los dos responsables de la muerte de 5 tiarrones fueran procesados como es debido. Nenazas resentidas.

Histéricas resentidas y malhabladas, que las echan de mil empresas por inútiles, y braman a los vientos que el sistema es una mierda, que son todos unos locos inútiles, menos ellas, claro. Y así va el país. Y encima, te montan discursos proselitistas. Son unas histéricas sin razón ni corazón.

Estúpidas histéricas con barba espantosa y frenillo gallego, que se apoyan en su loca Robocop catalana (¿?) comiendo caracoles, y soltando histéricas arengas apoyando al insoportable levantino. Y que amenazan con repartir su histeria locaza por mi tierra, hasta que nos cansemos de ellos. Pero no les digas nada, que te montan otra mesa petitoria por toda la península, para que nos entrullen a los del nordeste. Locas, locas, locas.

20 de mayo de 2010

PELIS DE ALMODÓVAR

Todas histéricas. Todas atacadas.


Las locas del TC (Tribunal de Chaladas), histéricas, porque pelean a ver cual de ellas es más ultraderechista, anticatalanista, y cual de ellas tendrá las uñas más largas y herirá mejor a los impresentables catalinos, que quieren una especie de constitución propia. Santiago y cierra España! Pardiez, vive Dios!.

Las locas del ayuntamiento ( sinónimo: coyunda entre personas de distinto o similar sexo )de Barcelona, histéricas como fans de Tokyo Hotel, intentando reordenar el estropicio, que en su histeria colectiva, montaron porque una loca de la izquierda eco-pijo-sostenible tuvo una genial idea, y les dio por preguntar a los ciudadanos sobre una calle, y los ciudadanos las enviaron directamente a tomar por.. a tomar viento.

Las Hermanas Tri-Sisters, histéricas y locas, locas, locas de atar, del Tripartito, locas buscando donde morder a los que ven que les van a quitar ya mismo el momio de siete años enredando, y volviendo histérica a la gente ( a menos de 80 km/h, eso sí, histéricas pero ecológicas ). Su hermana mayor, que ni es histérica, ni es loca, pero lo está, duerme plácida mientras sus locas asesoras le indican como joder más a la "clase media", disfrazando el asesinato de "subida de impuestos a los que más tienen".

Las locas banqueras, haciéndose las locas, montando numeritos Drag Queen a tope, para disfrazarse de su verdadera vocación de starlettes golfas, y esconder el grifo que se cerró, que cerraron. Y locas como son, pariendo explicaciones razonables a la próxima declaración de beneficios indecentes que tendrán, a costa de quien siempre lo paga todo. Y están histéricas porque un niñato de León hace una finta loca, y amenaza con gravarles el "margen comercial". Como se pase le van a soltar un bolsazo (de charol que duele más), que el de León no sale de la UVI en su vida.

Las locas de atar, las más locas, las propietarias de la Jaula de las Locas, se ponen el disfraz del PP (Partido del Proletariado), y locamente salen a defender a las clases menesterosas, se rasgan sus locas vestiduras. Todas histéricas, protegiendo a su loca levantina, que se acostaba con bigotudos señorones, que la vestían de locaza, y le pagaban sus favores inconfesables, favores que harían ruborizar a un Legionario de Cristo con galones. Y están cada día mas locas, 'mire ustez".

País de locas, de mariconazas, ay perdón, se me ha escapado. Almodóvar debe ser feliz, está rodeado de toda la fauna de su imaginario calenturiento. Todas han salido del armario. Ya no quedan hombres. Ni mujeres. Solo quedan invertidas histéricas en este país de chaladas, que si no hiciera llorar, daría mucho de que reir. La pena es que mucha gente, en su ignorancia, las confunde con homosexuales decentes, que los hay.

De las locas de la SGAE, de la vedette del ministerio de Igualdad, mejor no hablo. Ya no sería hablar, sería insultar, y si insultas a una loca histérica, estás muerto. Para siempre. Son así de locas, de histéricas, y de renconrosas.

14 de mayo de 2010

DEFENSA DE ZAPATERO...? NO ME CRUCIFIQUEIS, POR FAVOR

Estoy asistiendo, en mi supina ignorancia, a la mayor demostración de demagogia barata, partidista, tacticista e infernal que he vivido desde que me interesé por la política, allá por la prehistoria.


A derecha e izquierda saltan como lobos a la yugular de ZP, ahora que, presionado por Bruselas, machacado hábilmente por Obama, y presa de su inmensos errores, se ve forzado a contradecir todas sus contradicciones, y aplicar un tijeretazo sensacional, a casi todo. Ahí radica el tema: "casi" todo.

He oído al sinvergüenza de Rajoy hablar en el Parlamento, bramando como si fuera un dirigente del partido más de izquierdas. Leo que exige que no se le hable a él nunca más de recortes sociales. El, que junto a sus aliados de la derecha más extrema, y los prebostes de la CEOE lleva años pidiendo el despido poco menos que gratuito y subvencionado. Un experto en hundir empresas como Díaz Ferrán pretende dar lecciones.

Asisto a la fiesta de la crucifixión de un idiota ilustrado de León. Ahora nadie hace un ejercicio de mínima responsabilidad y trate de ayudar un poco a salvar a un enfermo terminal como España. Incluso el político más sensato que ha dado el país en años, Durán Lleida, se pone "de culo". Y su jefe de filas hace otro tanto en Catalunya, al negar el pan y la sal al títere que Ferraz puso de mandarín catalán. Como dijo el filósofo, no es eso.

Cierto, muy cierto: nos cargamos dos ministerios inútiles, como Vivienda e Igualdad, cortamos de raiz los 220 millones anuales que se llevan los siniestros de UGT y CCOO, y podríamos tener las pensiones menos atacadas.

Funcionarios? 5%?. Miren, señores. Yo mismo, ciudadano anónimo, y entre otros motivos a causa de la brutal crisis que arrastramos desde el 2007 ( aunque ZP crea que viene de hace 2 semanas ), he tenido que cambiar de trabajo tres veces en tres años. Muy relajante. Más: sueldo congelado, es decir, reducido, desde hace 2. Y me levanto cada mañana esperando que hoy no sea mi último día, y no verme en la cola del Inem pasado mañana. Como yo, ciudadano anónimo, cientos de miles de españoles, llevamos años soportando los sinsabores de un país que no acaba de arrancar. Callando, peleando, día a día. Sin fabricar crisis, sufriéndolas.

Pero los funcionarios, privilegiados ( y no me hablen aquí de demagogia, por favor! ), con trabajo asegurado, con toda clase de prebendas y beneficios, se me alteran porque en una cierta proporción les tocan el sueldo, y lo congelan para el año que viene. Eso, por favor, díganselo a los casi 5 millones, que se cambiarían por ustedes, con su recorte de sueldo incluido.

Sindicatos? Quién se creen que son?. Sí, bien, se creen lo que ZP les ha permitido creerse. Trato de defender a ZP hoy, aunque a veces es indefendible. Ha cometido toda clase de errores, de tropelías, pero no está solo. Una horda de ineptos bailadores de agua le ha ayudado. Sus mayores consejeros, Méndez y Toxo, han ayudado mucho, no creen?. Una oposición vomitiva, buscando fantasmas, enarbolando la bandera de la España rota, luego la relación con terroristas, después las insidias y estupideces de la crisis, que cuando gobernaban fueron incapaces de predecir ni prevenir, España va bien, recuerdan?.

Culpables, muchos. Los pensionistas no, claro. Los parados tampoco, lógico. Quién debe apechugar ahora? Todos. Claro que no he oído a ZP hablar de otros recortes, necesarios y que podrían suavizar los expuestos:

- impuestos sobre beneficios de los bancos.
- ayudas indecentes al cine (?) español
- subvenciones alegres a todo tipo de iniciativas "progresistas"
- ...pongan Ustedes los etcéteras.

Sí, se podría reajustar el ajuste. 15.000 kilos no son tanto, será por dinero... ¿Y Defensa? ¿Mañana España va a entrar en guerra?. Pués que ZP cite a su querida Chacón y recorten por lo sano. Y si nos hemos de ir de Afganistán, pues tal día hará un año. Papá Obama lo entenderá. Sí, sigamos haciendo demagogia de la buena, que eso da votos. O no.

Justo? No, claro. Meter mano a quien no tiene culpa alguna no es justo. Preguntadle a Garzón. Pero ¿qué?. No ha sido ZP y su camarilla quien, a base de repartir dinero a espuertas, nos ha metido en esta monumental ciénaga. No han sido solo ellos. Sindicatos, banqueros, mantenidos, subvencionados, empresarios nefastos, especuladores mafiosos. Y lo hemos de pagar todos. Venga! Echamos al de León, y pongamos a Maricomplejines que éste sí que sí. Dios...

Yo ya lo estoy pagando, hace tiempo. Me reconforta que alguien, salvo los pensionistas, se una a la causa. Y aún faltan. Lo dicho arriba, en mi supina ignorancia, no alcanzo a entender. El dia 2 de Junio cientos de miles de funcionarios pararán. Yo, ese día, debo asegurarme que han ingresado mi nómina, que ya se ha descontado la hipoteca de la cuenta, que mi hijo ha recibido su pensión, que Junio será un mes sin sobresaltos en la cuenta. Hay una pequeña, ínfima, ridícula diferencia. Mi puesto de trabajo tiene mil novias, mi jefe lo sabe. Yo también.

No me crucifiquéis, estoy cabreado. Y sigue lloviendo en la ciudad de los prodigios.

12 de mayo de 2010

Desafecciò? O carallots que ja no enganyen.

Desafecciò política, per la política, per els polítics. Molt es parla darrerament, i es posa l'accent sempre que toca visita a les urnes, i el Sr. Abstenciò triomfa com l'Avecrem. Després d'haver votat, diumenge, seus al sofà a veure les tertúlies dels partits, representats a la TV per algun càrrec de segon ordre (que no pas menys important), ben moderats per un potent periodista coneixedor del tema. I parlen i no callen, buscant arguments per la victòria del Sr. Abstenciò, pontifiquen, i no callen, no callen.

Es un dels problemes: que no callen. I si no callen, estan impedits per escoltar. Al poble, al ciutadà. Al que té estudis, al que els va deixar, al que no hi va tenir accés. Al que treballa, a l'aturat, a to-o-o-o-ta la gent dels anuncis Coca-Cola tan simpátics, que són ni menys ni més qui els ha de votar, valorar, qualificar, jutjar, en poques paraules: creure en ells.

Combatre la desafecciò política: molt encomiable. Es a dir: com intervenim amb el votant perquè voti, perquè cregui en els polítics. En la muniò d'impresentables que varen tenir la sort de fer carrera en un partit, i la suma de tres perdedors, o l'arrel quadrada de quarts de mig kilo de tonteria, els va donar un escò. I moltes vegades “renyen” al votant, per indiferent, per no voler participar de la “gran festa de la democracia”. Es a dir: acaben culpabilitzant-me a mi, a tú.


Jo li donaria una volta: combatre la desafecciò política hauria d'esser lluitar contra els polítics i les seves maneres, que amb quatre honorables excepcions, campen per els seus respectes a tota la península ibèrica (centrem-nos aqui, d'acord?). No es tracta de intervenir amb la poblaciò, sino amb ells. Fer-los entendre que s'ha acabat la festa, com ara ens pretenen recordar qui s'han passat la vida de festa, als que no hem tingut mai cap festa. Noms? No cal, tots els coneixem. I ells s'en ocupen de que no oblidem els noms, procuren ser noticia cada dos dies.

Ficar-los al cap que fer política és una tasca seriosa, important, de servei al poble, no a ells mateixos. Que Naseiro errava quan va dir allò de "estamos en política para forrarnos". Que desapareguin per sempre les fotos que acompanyen aquesta humil opiniò. Que d'una vegada per totes sàpiguen que si la gent n'estem farts d'alguna cosa, és d'ells, no del FMI, la crisi, la UE, la OCDE, la UN, la capa d'ozò, del BCE, que molts ciutadans potser ni tenen clar el què son. Que són la pitjor generaciò de mantinguts a cós de rei que hi ha. Que ja n'hi ha prou. Que deixin de mentir a diari, que un, només un d'ells reconegui en públic que s'ha equivocat, ni que sigui un cop. Tindrà el meu vot si ho fa, paraula.

I que treballin, de veritat. Escric això després del plé al parlament español, amb la forta retallada pressupostària imposada per Brusel.les. Algú, d’algun partit d’oposiciò ha fet el més mínim esforç per col.laborar amb unes decissions doloroses?. No pas! No anessim a perdre un vot. Perdrán més d’un vot. No es pot agafar la bandera de l’antisistema, de neo-comunistes de salò, de pijo-sindicalistes amb sous públics indecents; no es pot viure amb la negaciò permanent, d’allo que tu mateix demanaves, però si ara ho fa el teu rival, no ho acceptes. Una Esquerra autista i amb el rellotge aturat fa 40 anys, i una ultradreta (sí, ultra… ofenc algú? Ho sento) ultramontana, hereva d’un tirà que no fa pas massa encara que va deixar el món.

Que si els pago el sou, vull que em serveixin d’alguna cosa, no que es serveixin. Que facin un acte de contricciò, que promoguin sang nova als partits. Que em demostrin que valen la pena, dia a dia. Llavors la desafecciò s'haurà acabat. I potser, només potser, començarem a creure en ells, en el que fan.

Ah! que no apareguin fotos de "encantadors polítics" del psc o del psoe no vol dir rés. Son todos los que están, pero no están todos los que son.

11 de mayo de 2010

Eppur, si muove...

Ja he parlat una mica d'això a la web de Cativistes. I aquestes coses no són motiu de comentari als noticiaris, ni en parlen ministres, alts càrrecs, directors generals de... ni tampoc diputats a Strasbourg o Brusel.les. Probablement, tret d'alguna rara excepciò, ni saben el que és un contenidor marítim. Lo seu és la paraula, lo meu l'acciò.


Europa s'està movent. El comerç ha tornat a arrencar, i amb no poques ganes. A empentes i rodolons, amb grecs que (sense voler, és clar) fan la guitza. Amb espanyols (qualsevol diria que volen) que posen trabetes. Amb irlandesos més pendents de reivindicar per sempre la "national paint", que de caure del núbol. Races aguerrides, que fan la guerra per el seu compte. Com "Los 300", igual. I acaben com acaben. Com acabarem, els pobres PIGS.

Un defecte dels molts que tinc, ha estat dedicar-me al comerç exterior. D'altres es fan toreros, què vols, cadascú té les seves rareses. El meu sector, el del transport internacional, sempre és el millor indicatiu de com van les coses al món en temps real.

Una de les rutes més importants, si no la primera, de càrrega marítima, es la Xina-Extrem Orient / Mediterránia, en els ports de la qual entren el 60% de productes que Europa, la vella Europa, compra a paísos que un dia vem anomenar tercer món, i avui els hi compren el més inversemblant, a preus que de vegades ens fan avergonyir.

Quan el benvolgut i admirat Zapatero negava la crisi cap allà mitjants del 2008, parlant de "suau desacceleraciò", els preus de transport Est-Mediterrània, estaven caient del ordre del 20% setmanal; fins arrivar a un punt, a finals del 2008, que un contenidor de 20" ( 30 metres cúbics de capacitat màxima ) es pagava a qualsevol naviliera "de prestigi" com ara MSC o Maersk a uns 600,00 dòlars, incloint els recàrrecs per combustible, taxes del Canal de Suez, etc. Els professionals sabiem que teniem a sobre una crisi com feia molt que no es coneixia. I ens portaven els dimonis, quan sortia en ZP o qualsevol titella seu dient que tot anava "raonablement bé".

Les navilieres "outsiders", com ara la Iraniana IRIS LINES/HDSL, cobraven uns 400,00 dòlars. Novembre 2008, Zapatero dient que som forts. Europa espantada, nosaltres als núbols. Era senzill: oferta i demanda. Els vaixells sortien buits dels ports asiàtics. Europa estava parada. UGT i CCOO amenaçant amb bronques si aqui es feia rés que atentés contra els seus interessos. Els seus, no pas els dels treballadors, compte!. D'aquests em tocarà parlar, i aviat. I no tindré molta educaciò.

Experts en economia ens parlen del dibuix de la crisi, que si una "L" que si una "U", la pitjor, que si una "W". L'assessor d'en ZP li ha dibuixat una "?", que és el màxim que ell pot assimilar després de les famoses "tres tardes de economía" que li varen donar.

Europa, les empreses europees van començar a moure's, malgrat els bancs, la tardor del 2009. Moure's = comprar + vendre = distribuir = promoure el consum, de tota mena, no només el privat. Molt més indicatiu que exportar, que és just el contrari, encara que això anivella la balança de pagaments, i entrem en temes de macroeconomia. Es clar que exportar és clau, però l'indicador del nostre nivell de consum el marca la importaciò.

Ergo, oferta i demanda, els preus van començar a pujar la tardor. 100,00 dòlars avui, 200,00 passat demà. Fins el punt, que al Desembre, la época àlgida, el mateix trist contenidor que feia un any costava 600,00 dòlars, ara valia 1.800,00. Percentatge? Feu números. El pobre distribuidor espanyol/català et diu: "No venc una m... i em quadrupliques preus? Esteu boigos". No, estimat client, "es lo que hay", la crisi, la globalitzaciò (punyetera paraula, l'han posat de moda fa ben poc, quan en el meu sector és ni més ni menys que la pedra filosofal: tothom ven, tothom compra, i jo ho transporto tot!).

Passada la eufòria nadalenca a Europa, les coses volien apaivagar-se una mica. Els preus van baixar una mica. Fins el Febrer, arriva l'Any Nou Lunar Xinés. S'acaba el món, com el 31 de Juliol europeu. Preus per sobre dels 3.500,00 dòlars. Recàrrecs de tota mena. I un cop els xinesos han fet la seva festa annual, tot hauria de tornar a la normalitat.

Si? No. Europa segueix movent-se, l'engranatge Merkel-Sarkozy va grinyolant, però funciona. I ara, ens anuncien pujades fortes per Juny. Es compra, es distribueix. I ningú no vol stocks, tothom compra a Asia perquè sap que abans que arrivi el vaixell, la mercancia ja està venuda. "Stock 0". Ideal per la càrrega aéria, tot i que el volcà ens està perjudicant més que Rajoy a l'Estatut.

Tenim la "V"? O la "W". No ho sabem, però alguna cosa tenim. I a Catalunya, tenim empreses, gent amb molta empenta, que contra tot està lluitant per tirar això endevant. I aquests emprresaris, aquests emprenedors, aquests que són qui realment fan moure el país, es mereixen un govern que ajudi. He deixat això a mitges al migdia per baixar al meu bar de sempre, i compartir l'entrepà amb La Vanguardia. Pensant en això, he llegit la crònica d'en Juliana titulada "España intervenida". I evidentment he pujat de molta mala llet, amb perdò.

6 de mayo de 2010

TACTICISME I PROU

Ningú no esperava gran cosa de la reuniò de Zapatero y Rajoy. Això diu molt del grau de confiança, que tantes enquestes s'han encarregat de fer públic, que ens mereixen aquests dos homes; teòricament els que han de dirigir i administrar més de 20 mil.lions de vots.


I el resultat és decebedor, jo diria que desesperant. Aquesta setmana, els moviments dels taurons financers mundials, ben dirigits per interessos espuris, han tornat a tocar la línia de flotaciò financera del país. Ingenyieria contable, especulaciò que als terraquis s'ens escapa, i que ni els grans economistes són capaços d'explicar.

Resposta del govern? Textual: "No doy crédito...". Resposta de la oposiciò: "España no es Grecia". Resposta de la Borsa: caiguda en picat. Són necis aquests dos?. La paraula Espanya els bloqueja les neurones? Els votants som directament imbècils?.

Un acord de mínims per alleugerir la llei de Caixes, i les fussions a l'estiu, i prou, no ens canssesim. Casualment, una llei que, altre vegada, xoca frontalment amb Catalunya, ja tenim en Duran emprenyat com una mona, no guanya per disgustos aquest home; però això ja seria una altre història. Ah!, i un no-desacord per l'ajut a Grècia.

Grècia: qué pensaran mil.lions d'espanyols que estan patint enormement la crisi, del que Espanya ajudarà a Grècia?. Es parlen de uns 9.000 mil.lions. Son molts mil.lions per un país tocat, i molt, com Espanya.

Ens ho venen com europeisme i "altura de miras". I estabilitat de l'euro. No discuteixo. per ceert, escric això i l'euro torna a caure, en directe. A 1,25; ahir a 1,29 (dòlars).

Però no ens enganyen. Es tacticisme pur. Comèdia de fireta de poble. Tots dos volen només assegurar posicions per el 2012. Un demana eleccions anticipades, que sap que no es produiran. L'altre llença culpes de tot a tots, menys a ell mateix. Ens venen fum, focs d'encenalls. Espanya s'els hi en fot. I nosaltres, catalans seriosos, patint perquè maltracten Catalunya. Qué no faran amb nosaltres, si la seva "pàtria" l'estomaquen a diari.

No donen la talla. Tenim un mal governant al capdevant d'Espanya. Un altre pèsim gestor al capdevant de Catalunya. I un anodí poca-pena al capdevant de la oposiciò. L'horitzò és gris, molt gris. Tant de bó comenci a lluir el sol per el nordest de la península aviat, i que els raigs s'estenguin una mica.

4 de mayo de 2010

DESENCANTO Y HASTIO.

"Tu, ets català".

La frase sonó rotunda en boca de mi abuela, anciana. Corría el verano del 90, Enric había nacido el 15 de Mayo. La iaia María vivía, era hija de allí, en Gandesa. Su edad no aconsejaba marearla arriba y abajo, y decidimos bajar nosotros a presentarle a su primer bisnieto.

María José abrazó a la iaia, y yo detrás, su primer nieto, con su bisnieto en brazos. Mi hijo era un cachondo desde que salió del vientre de su madre. Siempre miraba fijamente con ojos asombrados todo lo que le rodeaba. Era espabilado, tremendamente rubio, más de lo que yo había sido. No negaba los brazos a nadie. Se iba y reía con el primero que pasaba. Era descaradamente guapo.

La iaia esperó a que le ofreciera aquel bebé guapísimo. Le dije: "Avia, aqui tens el teu besnet". "Tu, ets català". Me quedé de piedra. ¿A qué venía aquella afirmación fuera de lugar?. La iaia era de aquellas de genio y figura. Una guerra in-civil con dos hijos pequeños a cuestas en exilio, mientras el marido peleaba por la República, supongo que curten mucho. Enric, en brazos de su bisabuela, la miraba, asombrado como digo, así como diciendo, “mira, un colega más”.

Han pasado 20 años. La abuela nos mandó al cuerno hace unos años, en busca del que fue su compañero durante 50 años, un andaluz pequeñajo, un trozo de pan con dos cojones bien puestos, que un día llegó a Catalunya, se enamoró de ella, y de una catalana, y luchó por ellas y sus dos hijos, hasta que lo echaron a patadas, las tropas victoriosas del general chusquero y golpista. Tardó en volver. Y volvió para morir en su tierra de acogida, a la que quería tanto como a su Tacita de Plata natal.

La frase hoy viene a mi memoria, mientras miro, asombrado como mi hijo, lo que está pasando a Catalunya, en Catalunya. El desencanto de pensar que nos tienen atenazados; que cercenan nuestra identidad; que pisotean nuestro idioma menospreciándolo; que nos niegan la mayor; que pretenden que Catalunya vuelva a la prehistoria de la España desvecinjada de mediados del siglo XX, la España sangrante de Machado; donde los míos malvivían, sobrevivían a un régimen de terror, luchando por hacerse un lugar en el mundo, del que nos habían echado.

Hoy, en pleno futuro, gentes que se me antojan extrañas, que ignoran por completo qué y quienes somos, pretenden decirnos como hemos de vivir, como hemos de ser; pretenden decirnos como debemos sentirnos. Sentimientos, hastío. ¿Catalunya es una nación? ¿Eso debe dictarlo un grupo de ultranacionalistas españoles? ¿O es un sentimiento profundo que los catalanes llevamos dentro?. Jacobinos, Luix XIV, el Estado soy yo. ¿Qué estado? ¿El que hubo que fabricar a vuelapluma, para evitar que los golpistas del 36 reanudaran su maratón de muerte en el 78?. ¿Qué es Catalunya? ¿Ellos, malos imitadores del Tommy de los Who, ciegos, sordos, mudos, me van a dictar mis sentimientos? ¿Yo soy catalán? ¿Lo es mi hijo?. ¿Qué saben ellos quien soy, quienes somos?.

¿Quién está de nuestra parte, sino nosotros?. No he oído ni leído a ningún nacionalista del PNV, por ejemplo, clamar contra la histórica injusticia, el latrocinio, que se está perpetrando contra Catalunya. ¿O no leo suficientes periódicos?. ¿Lo han hecho?. Nosotros, aún a riesgo de ser tachados de proto-terroristas por los energúmenos cavernarios, siempre hemos estado a su lado, públicamente.

Hastío, desencanto. Batallas perdidas, la palabra y el pensamiento quedan aplastados por dogmas sin sentido, en un país dirigido por un aprendiz de brujo, que por las tardes juega a los triles con todo el mundo, incluso los suyos. Y se hace trampas a sí mismo.

Dictarán sentencia. Pena de muerte. Sin solución de continuidad. La 'carpeta catalana' cerrada para siempre. ¿Sí?. No. Son tan necios, que en su necedad, no saben que los sentimientos no se matan por un dictamen. Porque a pesar de ellos, seguiremos adelante. Contra todo y contra todos. Pero a favor de todo. Porque como dijo la bisabuela de mi hijo: "Tu, ets català".

3 de mayo de 2010

EL NEGOCI DE LA POR. MES SOBRE COSTOS...

Somàlia, territori hostil. el Far West en versiò negre, i fonamentalista islàmica. C'me on, make my day, sense el dubtós glamour de Harry el Brut, però esvalotant l'aviram del reguitzell de vaixells comercials que s'atansen a les seves costes diariament.


I mira, als negres/fonamentalistes/morts-de-gana/aburrits de la banya d'Africa, els dona per jugar a Capità Sparrow, i armats com Rambos de pega, es dediquen a fer segrestos de bucs de càrrega, o el primer despistat que si li ocurreixi passar a prop, si és alemany o anglès amb pasta, millor.

Gran entrebanc, problemes, mil.lions en joc. Ja hi som. Seguretat, governs europeus 'greument preocupats'. A Hispania li han segrestat un vaixell, tot i que era Basc, i tocava menys d'aprop, oi?. Si hagués estat un vaixell madrileny, la que lien... No ho sabrem, però algú va pagar una petita/enorme fortuna per retornar els mariners a casa. Ben fet, no opino. La vida d'un basc, d'un català, val molt més que... que qualsevol cosa, home; soc humà i respecto la vida humana, encara que algún humà em treu de pollaguera. Seguim.

Les grans corporacions navilieres, en hàbil negociaciò amb els Estats, han aconsseguit protecciò, bé pública, bé pseudo-privada, per protegir els grans carguers, dels pobres matats morts-de-gana negrets que gosen abordar-los. Això té un cost, és clar. Si la Chacón munta una "Operación Atalanta" (de buen rollo, eso sí, misión de paz planetaria, oyes), a mí em costa diners, públics, meus, teus, sí també teus. Dos i dos quatre, fins i tot la Chacón ho entendria.

Però, ai no, resulta que les navilieres i operadors mega-logístics, van, i perquè Somàlia cau al Golf d'Aden, com que els Lakers van forts que ni t'ho explico, atés que la Esteban està que s'en surt, doncs s'inventen, un recàrrec per contenedor, en concepte de "Seguretat", basat en el cost extra que, pobrets meus, tenen per protegir-se dels atacs dels dolents... Aquest recàrrec, per contenidor, repeteixo, ha anat des d'els 30,00 dòlars a la tardor propassada, fins els 55,00 d'hores d'ara ( rés, una pujadeta de només el 84% amb el canvi d'any, per allò de que la inflaciò no m'els enxampi amb els pantalons abaixats ).

Home, amb el dòlar com està, em direu que 55,00 dòlars són una cosa així com 44,00 euros, que tampoc és per posar el crit al cél. Cert. Només una consideració: Algú sap QUANTS contenidors passen DIARIAMENT per la zona, subjectes a aquest recàrrec? Amb destinaciò la Mediterránia, Magreb i Atlàntic Europeu? Doncs per fer un capmàs, diguem que uns 15.000 -diaris!-, carregats en tots el carguers de navilieres europees, xineses, malaies, taiwaneses. Si som capaços de fer servir una senzilla calculadora: 15.000 x 55 = 825.000,00 dòlars DIARIS. Que paguen les empreses noilejadores, és a dir, els meus clients. Però que ABANS he pagat jo amb els meus humils impostos.

Un bon company i amic, molt més divertit que jo, ha fet una simpática composiciò, que deixa per poc més que per patétics als governs, no només espanyol. Aqui la teniu. Gràcies Marc!. Sencilla, però digne d'apareixer a El Jueves

I deixo una pregunta: a quí interessa que hagi pirateria al golf d'Aden? A l'inrevés: a quí no l'interessa que la situaciò de fam, desesperaciò i infrahumanitat de la Banya d'Africa acabi?. Qui té interés en que AlQaeda segueixi essent una amenaça real? No és una pregunta, val, d'acord, son vàries. Estic pesadet...

INFLACIÒ REAL? CRISI EUROPEA?

Europa, a causa de la crisi desfermada per el sector bancari mundial, encapçalat per el que es podria anomenar la gran estafa americana de les subprime, ha passat i está començant a sortir d'una gravíssima crisi econonòmica com mai s'hauria esperat. Tot i que veus autoritzades ja havian alertat dels greus perills que es corrien.


L'any 2008 i bona part del 2009, seran recordats com el punt d'inflexiò d'una economia, que s'ha mostrat molt més feble del que els europeus suposavem a primers del segle XXI.

Però la vella Europa és forta, té bones arrels, i tot era qüestiò de temps que reprengués la seva activitat, lenta però fermament. Així ha estat. Amb totes les dificultats que volguem, i malgrat les trabetes inevitables d'algun soci, com ara Grècia, Europa ha engegat motors i això es nota molt en el tràfic de mercancies a i desde, sobre tot des de l'Extrem Orient. I aquí, els socis més febles, com Espanya, estan en franca desventatja. M'explico.

Un contenedor standard de mercancia, de 20", capacitat per 30 metres cúbics de càrrega real, i un tonatge de uns 16.000 kilos costava, en trajecte Shanghai-Ports de la Mediterrània, uns 600,00 dòlars a finals del 2008. Un preu realment baix, tanmateix lògic per la oferta-demanda del mercat. Les companyies navilieres, es parla que han perdut prop de 500 mil.lions de dòlars a causa de la crisi, contenidors buits, rutes escapçades i manca de negoci.


Amb l'inici de la recuperaciò, les navilieres han vist molt incrementada la demanda Est-Oest. No han représ rutes que havien deixat, volem estalviar, o més aviat, no gastar, retallen fins i tot temps de trànsit a Europa per estalvi de combustible. I apugen els preus, com seria lògic. Però la pujada de preus ha estat del tot desorbitada. Ben cert que la gran majoria de navilieres són empreses privades, o que tenen poca influència dels governs dels seus països, per tant no estan subjectes a control sobre els seus preus; però no podem oblidar que la gran majoria, es mouen per interesos polítics molt forts. Arrivats a aquest punt, des de la tardor del 2009, aquell contenidor que havia costat 600.00 dòlars, ha arrivat a costar 1.900,00. El producte a transportar: el mateix. El preu del producte: el mateix, o abaratit en el mercat europeu, per allò de la crisi i mantenir qüota de mercat. Us sona?. El transport públic apuja preus, sempre i curiosament per damunt de la inflaciò; el combustible puja lenta però sostingudament, serveis como la llum, el gas, l'aigua... inflaciò d'un 1%?. Real?. Reajustament li diuen. I són d'esquerres.

Un importador alemany, amb el negoci rutllant de nou, té que refer control de costos i repercutir el preu en el producte. El mateix li passa a un francés, anglés, belga... tot dintre d'uns standards de mercat raonables.

Però i l'importador, el distribuidor, el representant espanyol?, català?. Veu que sense vendre més, perquè aquí anem tard i malament, té uns costos gairebé triplicats, només per transportar un producte que, o no pot vendre en condicions, o té que vendre malbaratant el preu.

Les navilieres traballen per zones, no per paísos. Espanya no és més que un petit engranatge (molt petit), i evidentment no té cap força devant els pools ( la 'conferència' li deien antigament ) de fortes navilieres que capten gairebé el 80% del tràfic Est-Oest de mercancies.

L'importador, el comerciant català es trova amb retenciò crediticia, augments esfereidors de costos reals, no pot apujar preus perquè perd tota competitivitat amb els seus colegues europeus. I ara, un govern central visionari, li apujarà l'iva a l'estiu. Un possible client, importador de cascos i altres articles de seguretat per motos origen Xina, s'em lamentava fa pocs dies: el sector demanant un IVA reduit per aquests articles, ja de per sí cars, per competir amb la resta d'Europa. Ningú no els ha fet cas. I ara, un 2% real d'augment al Juliol. Es troven deixats de la mà de Deu. I pagant el triple per el transport. El triple. Es diu ràpid.

Pot sonar paradoxal, però la recuperaciò europea, si no canvien les coses, i aviat, pot significar l'ensorrament encara més profund de la economia espanyola, evidentment catalana. Molt al contrari que els visionaris, que pensen ingenuament que si Europa tira del carro, Espanya s'en sortirà.

2 de mayo de 2010

BIG BROTHER

Visionario o aprendiz de Nostradamus. Orwell hizo una crítica furibunda pero simpática en The Animal Farm. Solo torcí el gesto al leer la lapidaria frase: Todos los animales son iguales, pero algunos más iguales que otros. El comunismo fue una ¿ideología? ¿revolución social?. Lo dejo para intelectuales, leídos y bregados en sesudas disquisiciones. A mi me interesa, o entiendo más, del dia a dia de una sociedad de consumo, globalizada -bella parola-, histérica, pasada de vueltas, donde la gestión de la macro economía mundial tiene mucho más peso en nuestro devenir diario de lo que querríamos.


Para mi desgracia, mi trayectoria profesional se encaminó por esos tortuosos pasadizos del comercio internacional, máximo exponente de la que hemos llamado globalización, en su aspecto más desagradecido: el transporte internacional. Bien, una profesión como otra. Podría haber sido futbolista, valía para ello. O periodista, mi vocación frustrada. O cualquier otra cosa. Se que lo seas, pero se algo, decía mi provecto padre. ¿Soy algo? Buena pregunta. Sería más fácil responder a lo que no soy.

La web 2.0 ha sido un perverso invento, hijo de alguna mente retorcida que, imitando la calenturienta mente de Orwell, y habiendo leído mil veces 1984, parió este gran hermano. Recuerdo que hace (¿un cuarto de hora?) pocos años, en España se le denominaba rimbombantemente Las Autopistas de la Información. Guau! Ordenadores interconectados. Podemos enviar mensajes que casi instantáneamente llegan a la pantalla de tu interlocutor. El teléfono, el fax, el telex (!!) se convertirían casi en piezas de museo, como aquellas Ossa y Montesa, que hay en Bassella.

¿Qué a que viene esto?. Alguien, con buena fe, un día te presenta su nuevo juguetito. Facebook le llaman. Te lo miras, es curioso. Parede divertido. Abres una cuenta. Das de alta a tu mujer, ese amigo bien intencionado, y vas preguntando a la gente que conoces. La mayoría ignoran de qué hablas. Facebook aún no tiene arraigo en España. Pongamos que es 2008, en pleno desarrollo de la no-crisis, y preámbulo a un 2009 dantesco que casi acaba con nosotros. Poco a poco vas adentrándote en el invento. El Libro de las Caras. En castellano suena feo, en catalán más. En inglés suena cool... son así los anglos.

Apenas dos años más tarde, te has metido en berenjenales, has aceptado y buscado amigos. Has 'desconectado' a otros. No valía la pena, te dices. Ves a gente que tiene más de dos mil amigos. En alguna crítica a la web 2.0 y las redes sociales alguien (sociólogo, supongo), afirmaba que es imposible que una persona normal tenga más de 100 amigos de verdad. Su mente no daría para más. Amigo, en el sentido estricto de la palabra. Le doy la razón. Si a toda la gente que conozco en mi ámbito profesional, les llamara amigos, parecería Roberto Carlos.

Y un mal día descubres que tu libertad es hoy un poco más débil. Te vigilan. Te has metido de lleno en la trama de 1984. Un Gran Hermano te vigila, te censura, te coarta. No tienes libertad para expresar con sinceridad tu opinión, porque puedes 'ofender' a uno, uno!, de los amigos que has aceptado/pedido. No puedes hablar con una mujer, porque la tuya, que lógicamente te tiene de amigo, se rebota. No puedes opinar de algo con palabras, sino gruesas, sí campechanas y distentidas. Tratas de explicar que tú no eres de letras, aunque te gustaría. Que llamar 'capullo' a alguien de la cima de deporte no es ofensivo. Que hacer una broma agradable con alguien a quien has aceptado/pedido no es tontear con alguien del sexo contrario. Que tú no estás por la labor, que no crees en las llamadas ciber-relaciones. Que... qué más da. De repente, te ves impedido en expresarte, so pena de ser censurado, abroncado, mal interpretado, ninguneado, menospreciado. ¿Me dejo algún 'ado'?.

Te sientes vigilado, coartado. No hables, no pienses, no digas, no supongas, no te muevas, no reflexiones. Comparte. Lo tuyo es mío y lo mío también. Yo te controlo, te fiscalizo, te monitorizo. Yo soy tu Big Brother, bastardo. No pienses, Himmler es mi norte, Goebbels mi redactor. Sobre todo, no des ni un paso, ni adelante ni atrás, yo lo sabré. Y si te escabulles, te encontraré. Tus amigos de la web serán mis aliados. A través suyo sabré cuando respiras, y peor: sabré qué piensas y cuando piensas. Y eso, hijo bastardo de Cronos, lo controlo Yo. Yo soy el Ojo en el Cielo, ya te lo cantó tu admirado Parsons. Otro iluminado que supo la verdad. Yo soy Cronos, tu Gran Hermano. Para siempre, tu tiempo es mío. No serás más tú. Serás quien yo quiera que seas. Tu padre erró, no eres algo, no eres nada. Serás mientras yo sea, o no serás.

1 de mayo de 2010

EQUIDISTÀNCIA I NEGATIVITAT

Parla ahir 30 d'abril al seu bloc COCA DE RECAPTE, en Ramon Farré, a VilaWeb, de la postura i actitud que està prenent ERC darrerament, tot tornant a desempolsar la famosa EQUIDISTANCIA que tants bons rèdits els hi va donar fa anys, quan encara s'els creia algú a aquest país. He fet un comentari al seu bloc que reprodueixo íntegre.

Saben que estan a punt de perdre una part substancial del vot tradicional d'esquerra, d'aquells republicans independentistes, però a l'hora sensats, que un dia, amb bona voluntat van dipositar en ells esperançes raonables de futur. Gent, tal vegada de certa edat, que hores d'ara no està per romanços i menys encara per bestieses sense cap sentit, com les que els dirigents de ERC han dut a terme durant gairebé 8 anys. Des de les pifiades monumentals d'en Carod al Tripartit 1.0, fins les sortides de tó, moviments taurins i rucades enormes del 2.0 a mans primer d'en Carod i ara de SuperMacho Puigcercòs.

No els entenen ni les seves pròpies bases. M'atreveria a dir que inclús militants de base, amb la privacitat que dóna el vot secret, optaran per un altre camí. Volen com sigui mantenir allò únic per el que han treballat, i dur: la petita quota de poder que els ha permés treure pit, i malbaratar diners a cabassos montant ambaixades inútils (si foren útils, tindrien la meva acceptaciò), viatges anodins, subvencions a panxes agraïdes, etc.

Saben, que per la seva dreta en Carretero i Laporta, poden fer-lis mal amb el jovent radical, que no es creu ni una sola paraula d'ells. Saben que el temps s'acava, i saben que en funciò dels resultats, CIU els farà el buit, que l'han buscat amb ganes durant aquests anys. I tot això dur només a un limb de "equidistància" que ni ells mateixos es creuen. Aquests proto-independentistes signarien pactes amb el diable del carrer Gènova, per tal de mantenir una vergonyosa quota de poder. Y éstán trabajando en ello, com l'Aznar a Mèxic. Penós.