19 de julio de 2010

La Jaula de Las Locas

Vagi per endevant que no milito a cap partit polític, no tinc responsabilitats públiques, i ademés soc fill de la República Independent de Gràcia; per tant em sento en plena llibertat d’expressar el que penso, sense por d’ofendre a ningú, ni que el meu lenguatge, de vegades barroer, pugui ser motiu de queixa de ningú. I no soc homòfob, me la bufen els gais, i els matxos. Dicho queda.


 
I és que n’estic fins el capdamunt. I aquest cap de setmana passat la cosa ja ultrapasava els límits raonables per no fer esclatar la neurona d’un pobre català anònim, que viu d’una nòmina molt normal, fruit del seu esforç des de fa més de 30 anys.

Amb tot el que tenim a sobre, i ara venen uns quants amb mariconades i matxades, més pròpies de la magnífica pel.licula La Jaula de las Locas.

Ens ve en Miquelet Iceta, tot dolçor ell, exigint que CIU sorti de l’armari, oyes, i es posicioni d’una vegada i digui si vol la independència, perque blabla. I vé el més matxo dels matxos, Don Marcapaquete Puigcercòs, i (casualitats, entre marietes i matxos es deuen entendre), demana el mateix. Deu meu, que malamente deuen estar.

Mireu, son una colla de boiges sense remei. Els uns, embolicats en el federalisme asimétric de geometria variable, amb coordinades autonómiques i fets diferencials no pas intromisius en els manaments de la santa mare Ferraz, però més independentistes que les CUP de Vic; pobrets meus, la mani va fer mal… la parella de l’Iceta deu estar dels nervis, no el deu poder soportar. El Tranquimazin deu correr per casa seva com l’aigua. I s’empipen quan el jacobí més cabrit del Psoe els demana que guanyin els nacionalistes “en votos, no en nacionalismo”. I va el pobret tonto, i contesta “Oyes, que este señor, con mis respetos, está más cerca del PP que otra cosa”. Fill meu, Miquelet, ara ho descobreixes?. La gàvia boja no et devia deixar veure la realitat potser?.

Però es clar, volen que CIU surti de l’armari, per dir que és independentista. Ui, que dolents aquests convergents. Veieu, poble? Que son de dolents, que es volen separar d’Espanya. NO els voteu, que són el dimoni en persona, ui ui.

Els altres, màsters en el Síndrome de Equidistància Pre-electoral, i botiflerisme absolut postelectoral, ara van i fan la cosa més “lògica i congruent”: diuen al Psc que s’ha acabat el bròquil, que fins aquí ha arrivat el tren (de mitja nit imagino, pero no veuen d’um pam lluny), que els sociates s’hi baixen, però ells, paquet per endavant, segueixen fins a la unitat de destí en lo universal de la independencia del mundo mundial de l’Estat Català per pebrots. I els mariques que no els segueixin, que es fotin, que compte que jo tinc vots que protegir, ondia, no fotem, que les CUP a esquerra, en Carretero a la dreta, i algún sonat expresident d’una cosa que és més que un club, encara ens treurà més del que nosaltres sols hem perdut. Fins a aquí: bé. Però, si vols que et toqui la loteria, idiota, fes com l’acudit: primer compra-la. Però no, ells no deixen el Tripi-2, ep! No sigui que perdem pistonada de poder, les ambaixades d’en Carod petin, i jo vull ser conseller encara aquestes vacances, que tinc descomptes arreu, i cotxe oficial. Joan, no fotis!. Això no pas. Imbécils sí, però tontos no. Visca Catalunya Independent. Referéndum al 2014, amb dos pebrots. La crisi econòmica? Que dius, babau! Económicament Catalunya és mes potent que Alemanya i França junts, on va a parar.

Això si, que en Mas surti de l’armari i digui ben clar si és marica o matxote com jo; i així quedarà demostrat que els mariques no hi caben a la Catalunya Republicana Del Futur Immediat. Li fotré vots i la meva equidistancia quedarà ben protegida, per decidir, l’endemà de les eleccions, quina oferta accepto, la que més conselleries i xollos em doni, i… Independència? Programa?. Er, ah, si, es clar, també, també…

Les altres boiges, tot i que pocapenes, son perilloses també. Hereus de comunistes reconvertits en pseudo-eco-pijo-progres, que mai haguessin somiat tenir tant poder com ara, i aconsseguint que un inepte sociata anomeni el pitjor piròman com a cap de bombers. I vist lo vist, ara volen com sigui no perdre el xollo, mitjançant demandes de coordinaciò estratègica virtual, exigint al govern espanyol una co-relaciò de instructives tendents a refer ponts de diàleg inexistent, per tal de que l’Estatut de ‘tots’ els catalans sigui considerat llei fonamental del moviment nacional ecosocialista, i sobretot que el premi Nòbel de l’Herrera tingui una bona poltrona, com ha tingut el més gran incompetent de la Història (tret d’en Zapatero, és clar), l’amic Saura ( per qui no el coneixi, és el marit d’una altre premi Nòbel, la Inma Mayol, sensacional gestora a l’ajuntament Bipartit del Sr. Clos i Sr. Hereu). Compte, i es queden tam amples. Viuen en els mons de Yuppi, i mentre els ràdars vagin recaptant, la resta es limita a recolzar Greenpeace.

Boiges com autentiques cabres. Inútils diplomats; els que (qui en tingui) els van atorgar licenciatures a qualsevol facultat, haurien d’estar a la garjola –perpètua, ah! no, calla, que aquí això no toca-. Veuen l’enquesta de La Vanguardia, els senta malament el café amb llet de diumenge, i surten a vomitar parides tot atacant sense ordre ni concert a CIU. I es clar, té que surtir en Duran a posart-los a lloc: Qui governa amb independentistes és en Montilla. Més clar aigua. Quina creu. I no contesten, el seu autisme és només comparable a la seva idiotesa. I és que el món gai i els matxotes són així.

Tot s’ha sortit de mare. A ulls d’un inexpert en política com jo -però que vota, al loro!-, sembla que la classe política catalana ha arrivat a un nivell tan preocupant, que l’abstenciò serà de les que fan època.

I per rematar-ho, avui llegeixes l’editorial de La Vanguardia, i ves a saber per quin interés, dóna pàbul a una possible-remota-hipotética-nosesapque entesa entre el PP i un govern de CIU, aquí o Madrid. Per això, diu, demana moderaciò al Sr. (¿?) Rajoy, li demana que repari els danys, que se centri, que… qué collons li demana La Vanguardia a aquest impresentable?. Que calli li hauria de demanar, i prou. Si el tipus ha llegit l’editorial, haurà trucat a la Alicia Sanchez dient-li que penqui, que tenen peixet amb l’Artur Mas. Pobre dona, si cada cop que surt a parlar sembla que tingui un greu problema de cervicals. Només falta que algú li doni cantxa al PP a Catalunya. Mereix una carta de reclamaciò en tota regla La Vanguardia. Deu ser el calor que afluixa les neurones inclús dels molt respectables, i gairebé sempre assenyats caps del periòdic. Nchhts!

Quin ridícul més espantós estan fent, especialmente el PSC, que ja no és més que una trist sucursal del PSOE. Com anyoro el meu admirat Maragall. Ell sí era capaç de cabrejar-los bé. Tot i que va perdre, però els va deixar ben retratats. I ara deu estar rient molt del resultat. I CIU es queixava del desplant del 3 percent! Això va ser el més suau de l’amic Pasqual. Ell no es mossegava la llengua enlloc. No com els seus d’ara, una colla de marietes en mans d’el titellaire manaire mentider i manipul.lador. Així va acabar.

Queda massa temps per la tardor. Tenim un estiu distret, la tardor serà molt càlida, i tant de bó les enquestes no s’equivoquin, i torni el seny –el de debò- a casa nostre. Mereixem un respecte, i aquests “mandarins” ens l’han fet perdre totalment. El que més em rebenta és que –masoca que és un- fas un tomb per la premsa ultradretana madrilenya ( ABC, La Razón… he descobert que no hi ha premsa de dretes a seques ), i, quan deixen dues línies sense insultar-nos, s’en foten com si estessin veient la pel.lícula més divertida de la història. I això fa molt de mal.

16 de julio de 2010

Hasta siempre, Don Emilio. Hasta siempre, Profesor


S’en ha anat. El 12 de Juliol ens ha deixat un gran home. Emilio Cayón Sampedro, de professiò Galleg; de vocaciò Mestre.

102 anys regalats al món, en una Espanya negra i trista, tota una vida decicada a l’ensenyança. Galleg d’origen va recalar a Barcelona, al Grupo Escolar Rius y Taulet, de la Plaça Lesseps, Gràcia Divina, avui el CEIP Rius i Taulet, hi ha una petita diferència.. 102 anys!

Soc un dels afortunats nascuts al 1960 que vaig tenir l’immens honor de tenir-lo de mestre durant any, el Bachiller Elemental que deien en el "Plan 1957", de professor, de conseller, de mirall. Un humanista, intel.ligent, cult, educat i cultivat com pocs en aquella època. Un autèntic cavaller. Va fer equip al Rius amb el gran Joan Valls, i l’ínclit Manuel Recarte, a les ordres del famòs director del centre: Pedro Eismann. Un trio d’assos que segur van marcar per sempre les vides dels seus alumnes.

El Facebook és un invent curiòs i de cops sorprenent; gràcies a això, vaig poder localitzar informaciò del Mestre, més de 35 anys després de deixar el Rius, i per el meu pasme, vaig descubrir que encara era viu amb 100 anys!, i li van fer una entrevista en el seu poble d’origen. La meva neurona és estúpida i vaig perdre l'enllaç. Avui un altre alumne del Mestre, me l'ha passat. Aqui la teniu .Milers de records venien al meu cap tot llegint-lo i mirant aquella foto d’un ancià que un dia era admirat per les mares de l’escola, tan dandy, elegant, seductor, educat que era. Aquell bigotet perfectament retallat, aquells vestits impecables, camises perfectament planxades, “gemelos” sempre, mai botons a les mànigues. Com la foto que veieu, però amb 40 anys menys. Genio y figura...

Era un apassionat de la seva feina. Transmetia el seu entusiasme per qualsevol asignatura que ens donava. Amb ell vaig descubrir que saber Geografia no era només memoritzar els rius “de la península”, que el món era molt més gran i immens que la “España eterna e indisoluble”. Amb ell vaig aprendre a estimar la Història, amb majúscules, a coneixer el passat per intentar entendre el present.

Posava la mateixa passiò en las classes de gimnàstica. “Sonaos bien las narices, chicos, respiraréis mejor”. Fent les taules al camp de bàsket de l’escola a las 08.30 del matí, 3 cops per setmana. I passiò per el seu dream team particular de nataciò, Sergi Contreras – papallona -, els germans Eugeni i Oriol Hosta – esquena i braça, i Jordi Báez –servidor-, crol. I el recordo cridant “Mis chicos, mis chicos han ganado!!”, aquell matí a la piscina del Club Nataciò Catalunya al Parc Güell, quan varem “esborrar” els rivals en el 4 x 25 estils.

I no diguem com estava d’orgullòs del seu equip de basket preferit. Un “auténtico equipo”: Jordi Fornés, Eugeni i Oriol Hosta, Sergi Contreras i Jordi Báez. Ho vem guanyar tot un any, l’home era molt feliç. I a més el seu equip aprobava totes les assignatures. Un luxe. Els suplents s'avorrien d'esperar per jugar, pobrets.

I els seus estudiants preferits, per bons, en Royo, en Dolz, els Hosta… jo no m’incloc, però també em tenia carinyo.

Un home bó. Savi. Cabdal, estimava els seus alumnes i els respectava; i ben al contrari que avui en dia, a la comunitat educativa: es feia respectar per tothom.

Tenia un sentit del humor atípic en la època per un mestre. Un dissabte de partit, va apareixer al col.legi, dandy com sempre, amb el seu gos, un setter anglés. Quan alguns marrecs ens vem acostar a veure el “perro de Don Emilio”, ens va dir: “Eh, es un setter inglés, chicos. Ladra en inglés, castellano, y catalán. Aprended de él, saber idiomas es fundamental”. Llavors reiem, avui les seves paraules ressonen com grans veritats. Quins records que s'acumulen.

“Los derechos del nene!", -quan als anys 70 es començava a protegir potser més del compte als alumnes- "Los derechos del nene!. ¿Y los derechos del maestro? ¿Y los derechos de los padres?. Habría que hablar…”. Quan l’ancià professor hagi vist quina mena de disciplina i respecte hi ha avui en dia, s’esparbararia de ben segur.

Una escola pública, el Rius i Taulet. ( colegio del ayuntamiento, li deien llavors ). Amb tota mena de mancances, però portada per tres homes extraordinaris, adelantats a la seva època, que ens varen donar el millor que tenim uns quants que anem directes cap els 50, i quedem bocabadats veient el decurs de les coses avui dia. Don Emilio, un home com pocs, un privilegi haver-lo tingut, haver aprés d’ell.

Mirant uns quants il.lustres politics d’avui dia –especialment alguna política- ell diria segur: “Si Juan [Valls] y yo les hubiéramos dado clase, tendrían mucho más nivel…”. I que dir d’algun polític, galleg com ell, segur que s’en avergonyiria dels seus paisans.

Gracias por haber formado parte de nuestras vidas, profesor. Gracias por regalar algo tan preciado, y tan escaso hoy día, a unos mocosos que atendíamos embobados a un tío con acento gallego, impartir sabiduría y humanidad, no solo asignaturas.

Cuando me largue de este mundo, espero encontrarle, y que me regale una clase magistral de Historia. Esta vez le prometo no interrumpirle, ¿recuerda?.

Hasta siempre, don Emilio; hasta siempre, Señor Profesor.