La Jaula de Las Locas

Vagi per endevant que no milito a cap partit polític, no tinc responsabilitats públiques, i ademés soc fill de la República Independent de Gràcia; per tant em sento en plena llibertat d’expressar el que penso, sense por d’ofendre a ningú, ni que el meu lenguatge, de vegades barroer, pugui ser motiu de queixa de ningú. I no soc homòfob, me la bufen els gais, i els matxos. Dicho queda.

 

I és que n’estic fins el capdamunt. I aquest cap de setmana passat la cosa ja ultrapasava els límits raonables per no fer esclatar la neurona d’un pobre català anònim, que viu d’una nòmina molt normal, fruit del seu esforç des de fa més de 30 anys.

Amb tot el que tenim a sobre, i ara venen uns quants amb mariconades i matxades, més pròpies de la magnífica pel.licula La Jaula de las Locas.

Ens ve en Miquelet Iceta, tot dolçor ell, exigint que CIU sorti de l’armari, oyes, i es posicioni d’una vegada i digui si vol la independència, perque blabla. I vé el més matxo dels matxos, Don Marcapaquete Puigcercòs, i (casualitats, entre marietes i matxos es deuen entendre), demana el mateix. Deu meu, que malamente deuen estar.

Mireu, son una colla de boiges sense remei. Els uns, embolicats en el federalisme asimétric de geometria variable, amb coordinades autonómiques i fets diferencials no pas intromisius en els manaments de la santa mare Ferraz, però més independentistes que les CUP de Vic; pobrets meus, la mani va fer mal… la parella de l’Iceta deu estar dels nervis, no el deu poder soportar. El Tranquimazin deu correr per casa seva com l’aigua. I s’empipen quan el jacobí més cabrit del Psoe els demana que guanyin els nacionalistes “en votos, no en nacionalismo”. I va el pobret tonto, i contesta “Oyes, que este señor, con mis respetos, está más cerca del PP que otra cosa”. Fill meu, Miquelet, ara ho descobreixes?. La gàvia boja no et devia deixar veure la realitat potser?.

Però es clar, volen que CIU surti de l’armari, per dir que és independentista. Ui, que dolents aquests convergents. Veieu, poble? Que son de dolents, que es volen separar d’Espanya. NO els voteu, que són el dimoni en persona, ui ui.

Els altres, màsters en el Síndrome de Equidistància Pre-electoral, i botiflerisme absolut postelectoral, ara van i fan la cosa més “lògica i congruent”: diuen al Psc que s’ha acabat el bròquil, que fins aquí ha arrivat el tren (de mitja nit imagino, pero no veuen d’um pam lluny), que els sociates s’hi baixen, però ells, paquet per endavant, segueixen fins a la unitat de destí en lo universal de la independencia del mundo mundial de l’Estat Català per pebrots. I els mariques que no els segueixin, que es fotin, que compte que jo tinc vots que protegir, ondia, no fotem, que les CUP a esquerra, en Carretero a la dreta, i algún sonat expresident d’una cosa que és més que un club, encara ens treurà més del que nosaltres sols hem perdut. Fins a aquí: bé. Però, si vols que et toqui la loteria, idiota, fes com l’acudit: primer compra-la. Però no, ells no deixen el Tripi-2, ep! No sigui que perdem pistonada de poder, les ambaixades d’en Carod petin, i jo vull ser conseller encara aquestes vacances, que tinc descomptes arreu, i cotxe oficial. Joan, no fotis!. Això no pas. Imbécils sí, però tontos no. Visca Catalunya Independent. Referéndum al 2014, amb dos pebrots. La crisi econòmica? Que dius, babau! Económicament Catalunya és mes potent que Alemanya i França junts, on va a parar.

Això si, que en Mas surti de l’armari i digui ben clar si és marica o matxote com jo; i així quedarà demostrat que els mariques no hi caben a la Catalunya Republicana Del Futur Immediat. Li fotré vots i la meva equidistancia quedarà ben protegida, per decidir, l’endemà de les eleccions, quina oferta accepto, la que més conselleries i xollos em doni, i… Independència? Programa?. Er, ah, si, es clar, també, també…

Les altres boiges, tot i que pocapenes, son perilloses també. Hereus de comunistes reconvertits en pseudo-eco-pijo-progres, que mai haguessin somiat tenir tant poder com ara, i aconsseguint que un inepte sociata anomeni el pitjor piròman com a cap de bombers. I vist lo vist, ara volen com sigui no perdre el xollo, mitjançant demandes de coordinaciò estratègica virtual, exigint al govern espanyol una co-relaciò de instructives tendents a refer ponts de diàleg inexistent, per tal de que l’Estatut de ‘tots’ els catalans sigui considerat llei fonamental del moviment nacional ecosocialista, i sobretot que el premi Nòbel de l’Herrera tingui una bona poltrona, com ha tingut el més gran incompetent de la Història (tret d’en Zapatero, és clar), l’amic Saura ( per qui no el coneixi, és el marit d’una altre premi Nòbel, la Inma Mayol, sensacional gestora a l’ajuntament Bipartit del Sr. Clos i Sr. Hereu). Compte, i es queden tam amples. Viuen en els mons de Yuppi, i mentre els ràdars vagin recaptant, la resta es limita a recolzar Greenpeace.

Boiges com autentiques cabres. Inútils diplomats; els que (qui en tingui) els van atorgar licenciatures a qualsevol facultat, haurien d’estar a la garjola –perpètua, ah! no, calla, que aquí això no toca-. Veuen l’enquesta de La Vanguardia, els senta malament el café amb llet de diumenge, i surten a vomitar parides tot atacant sense ordre ni concert a CIU. I es clar, té que surtir en Duran a posart-los a lloc: Qui governa amb independentistes és en Montilla. Més clar aigua. Quina creu. I no contesten, el seu autisme és només comparable a la seva idiotesa. I és que el món gai i els matxotes són així.

Tot s’ha sortit de mare. A ulls d’un inexpert en política com jo -però que vota, al loro!-, sembla que la classe política catalana ha arrivat a un nivell tan preocupant, que l’abstenciò serà de les que fan època.

I per rematar-ho, avui llegeixes l’editorial de La Vanguardia, i ves a saber per quin interés, dóna pàbul a una possible-remota-hipotética-nosesapque entesa entre el PP i un govern de CIU, aquí o Madrid. Per això, diu, demana moderaciò al Sr. (¿?) Rajoy, li demana que repari els danys, que se centri, que… qué collons li demana La Vanguardia a aquest impresentable?. Que calli li hauria de demanar, i prou. Si el tipus ha llegit l’editorial, haurà trucat a la Alicia Sanchez dient-li que penqui, que tenen peixet amb l’Artur Mas. Pobre dona, si cada cop que surt a parlar sembla que tingui un greu problema de cervicals. Només falta que algú li doni cantxa al PP a Catalunya. Mereix una carta de reclamaciò en tota regla La Vanguardia. Deu ser el calor que afluixa les neurones inclús dels molt respectables, i gairebé sempre assenyats caps del periòdic. Nchhts!

Quin ridícul més espantós estan fent, especialmente el PSC, que ja no és més que una trist sucursal del PSOE. Com anyoro el meu admirat Maragall. Ell sí era capaç de cabrejar-los bé. Tot i que va perdre, però els va deixar ben retratats. I ara deu estar rient molt del resultat. I CIU es queixava del desplant del 3 percent! Això va ser el més suau de l’amic Pasqual. Ell no es mossegava la llengua enlloc. No com els seus d’ara, una colla de marietes en mans d’el titellaire manaire mentider i manipul.lador. Així va acabar.

Queda massa temps per la tardor. Tenim un estiu distret, la tardor serà molt càlida, i tant de bó les enquestes no s’equivoquin, i torni el seny –el de debò- a casa nostre. Mereixem un respecte, i aquests “mandarins” ens l’han fet perdre totalment. El que més em rebenta és que –masoca que és un- fas un tomb per la premsa ultradretana madrilenya ( ABC, La Razón… he descobert que no hi ha premsa de dretes a seques ), i, quan deixen dues línies sense insultar-nos, s’en foten com si estessin veient la pel.lícula més divertida de la història. I això fa molt de mal.

Hasta siempre, Don Emilio. Hasta siempre, Profesor

S’en ha anat. El 12 de Juliol ens ha deixat un gran home. Emilio Cayón Sampedro, de professiò Galleg; de vocaciò Mestre.

102 anys regalats al món, en una Espanya negra i trista, tota una vida decicada a l’ensenyança. Galleg d’origen va recalar a Barcelona, al Grupo Escolar Rius y Taulet, de la Plaça Lesseps, Gràcia Divina, avui el CEIP Rius i Taulet, hi ha una petita diferència.. 102 anys!

Soc un dels afortunats nascuts al 1960 que vaig tenir l’immens honor de tenir-lo de mestre durant any, el Bachiller Elemental que deien en el "Plan 1957", de professor, de conseller, de mirall. Un humanista, intel.ligent, cult, educat i cultivat com pocs en aquella època. Un autèntic cavaller. Va fer equip al Rius amb el gran Joan Valls, i l’ínclit Manuel Recarte, a les ordres del famòs director del centre: Pedro Eismann. Un trio d’assos que segur van marcar per sempre les vides dels seus alumnes.

El Facebook és un invent curiòs i de cops sorprenent; gràcies a això, vaig poder localitzar informaciò del Mestre, més de 35 anys després de deixar el Rius, i per el meu pasme, vaig descubrir que encara era viu amb 100 anys!, i li van fer una entrevista en el seu poble d’origen. La meva neurona és estúpida i vaig perdre l'enllaç. Avui un altre alumne del Mestre, me l'ha passat. Aqui la teniu .Milers de records venien al meu cap tot llegint-lo i mirant aquella foto d’un ancià que un dia era admirat per les mares de l’escola, tan dandy, elegant, seductor, educat que era. Aquell bigotet perfectament retallat, aquells vestits impecables, camises perfectament planxades, “gemelos” sempre, mai botons a les mànigues. Com la foto que veieu, però amb 40 anys menys. Genio y figura...

Era un apassionat de la seva feina. Transmetia el seu entusiasme per qualsevol asignatura que ens donava. Amb ell vaig descubrir que saber Geografia no era només memoritzar els rius “de la península”, que el món era molt més gran i immens que la “España eterna e indisoluble”. Amb ell vaig aprendre a estimar la Història, amb majúscules, a coneixer el passat per intentar entendre el present.

Posava la mateixa passiò en las classes de gimnàstica. “Sonaos bien las narices, chicos, respiraréis mejor”. Fent les taules al camp de bàsket de l’escola a las 08.30 del matí, 3 cops per setmana. I passiò per el seu dream team particular de nataciò, Sergi Contreras – papallona -, els germans Eugeni i Oriol Hosta – esquena i braça, i Jordi Báez –servidor-, crol. I el recordo cridant “Mis chicos, mis chicos han ganado!!”, aquell matí a la piscina del Club Nataciò Catalunya al Parc Güell, quan varem “esborrar” els rivals en el 4 x 25 estils.

I no diguem com estava d’orgullòs del seu equip de basket preferit. Un “auténtico equipo”: Jordi Fornés, Eugeni i Oriol Hosta, Sergi Contreras i Jordi Báez. Ho vem guanyar tot un any, l’home era molt feliç. I a més el seu equip aprobava totes les assignatures. Un luxe. Els suplents s'avorrien d'esperar per jugar, pobrets.

I els seus estudiants preferits, per bons, en Royo, en Dolz, els Hosta… jo no m’incloc, però també em tenia carinyo.

Un home bó. Savi. Cabdal, estimava els seus alumnes i els respectava; i ben al contrari que avui en dia, a la comunitat educativa: es feia respectar per tothom.

Tenia un sentit del humor atípic en la època per un mestre. Un dissabte de partit, va apareixer al col.legi, dandy com sempre, amb el seu gos, un setter anglés. Quan alguns marrecs ens vem acostar a veure el “perro de Don Emilio”, ens va dir: “Eh, es un setter inglés, chicos. Ladra en inglés, castellano, y catalán. Aprended de él, saber idiomas es fundamental”. Llavors reiem, avui les seves paraules ressonen com grans veritats. Quins records que s'acumulen.

“Los derechos del nene!", -quan als anys 70 es començava a protegir potser més del compte als alumnes- "Los derechos del nene!. ¿Y los derechos del maestro? ¿Y los derechos de los padres?. Habría que hablar…”. Quan l’ancià professor hagi vist quina mena de disciplina i respecte hi ha avui en dia, s’esparbararia de ben segur.

Una escola pública, el Rius i Taulet. ( colegio del ayuntamiento, li deien llavors ). Amb tota mena de mancances, però portada per tres homes extraordinaris, adelantats a la seva època, que ens varen donar el millor que tenim uns quants que anem directes cap els 50, i quedem bocabadats veient el decurs de les coses avui dia. Don Emilio, un home com pocs, un privilegi haver-lo tingut, haver aprés d’ell.

Mirant uns quants il.lustres politics d’avui dia –especialment alguna política- ell diria segur: “Si Juan [Valls] y yo les hubiéramos dado clase, tendrían mucho más nivel…”. I que dir d’algun polític, galleg com ell, segur que s’en avergonyiria dels seus paisans.

Gracias por haber formado parte de nuestras vidas, profesor. Gracias por regalar algo tan preciado, y tan escaso hoy día, a unos mocosos que atendíamos embobados a un tío con acento gallego, impartir sabiduría y humanidad, no solo asignaturas.

Cuando me largue de este mundo, espero encontrarle, y que me regale una clase magistral de Historia. Esta vez le prometo no interrumpirle, ¿recuerda?.

Hasta siempre, don Emilio; hasta siempre, Señor Profesor.

Que gane Rajoy...? O habrá tiros.

¿Qué pasará si Rajoy no gana las próximas elecciones?.

Fueron expulsados del poder, a causa de una conspiración judeo-masónica mundial, en íntima colaboración con ETA, que los miserables no reconocieron, y que fue disfrazada de ataque islamista, puliéndose en 5 minutos la vida de 200 ciudadanos ( no 200 españoles, pues en aquellos trenes había mucho inmigrante suelto, alguno, seguro, sin papeles pero con tarjeta multiviaje, hay que joderse ).

Aquel día comenzó una carrera histérica por reconquistar el feudo perdido, el castillo de Nunca Jamás, desde donde oráculos irredentos dictaban la vida de españo-listos, de catalanes separatas, de vascos díscolos, de gallegos arribistas, de andaluces gandules, de valencianos llorones, de extremeños sacadineros.

No podía ser. Aquel Bambi baboso era un usurpador, a quien las hordas comunistas auparon, y llevaron al barrio más exclusivo de los Madriles eternos. Y de allí al cielo. Al cielo de los necios.

Gracias a las buenas artes de sus correligionarios y conmilitones, Ansar ha conseguido que hoy en día, Occidente sea una gran mierda, un vertedero donde la hoguera de las vanidades vuelve a prender excelsa, y en ella queman los pobres nuevos-ricos ignorantes ( Pujol dixit ), a mayor gloria de Neo-Cons que, habiendo salvado muebles de sus desmanes merced a dádivas del populacho, vuelven por sus fueros, marcando el paso del planeta, mal que le pese al tontolababa de Al Gore.

Y ha llegado el momento de Don Pelayo. España empieza y termina en el reino de Asturias. Y de ahí para abajo, los moromierdas y los comunistas bolcheviques morderán el polvo. Todos, los de sangre y los que cohabitan libidinosamente con ellos. O los toleran. A la izquierda de Millán Astray, todos fusilados. Haced feliz al vocero histérico Losantos. No mercy. Y a los neo-eco-socialistas, nos los merendaremos; son un atajo de maricas de playa.

Pero ¿y si no?. ¿Y si, gracias a la descomunal capacidad de sacrificio del íbero, la cosa mejora un poco? ¿Y si los malnacidos catalanes, y los pérfidos vascos dan aire al usurpador?. ¿Y si, a hostias, el gran embustero consigue hasta tener una buena idea, una buena decisión, y algo va a mejor, no bien, a mejor?.

¿Y si los dueños del mundo, desde el Hotel de Sitges, deciden que les va mejor el titiritero que otra cosa?.

¿Y si...?.

Cruz de navajas.

Sables cortando el viento, ávidos de sangre caliente, azul por supuesto.

El chulo Aquiles tocado en su talón.

¿Y si...?

Pareciera hoy que todo el mundo quiere fuera al titiritero. Hasta yo, pecador confeso que le votara en su día.

Pero si Murphy se impone, si la doctrina Bean hace mella, si Groucho revende sus principios (los de repuesto, porque los primeros no nos gustaron), tal vez Rajoy pierda las próximas elecciones.

Y ese día, muchos jueces y jurados populares harán falta en la villa y corte; los asesinatos subirán exponencialmente, en la calle Génova y aledaños. Acribillarán al gallego. Y a los suyos. ¿Quién? Los otros suyos. La España eterna, que aún sin vigía de Occidente que vela por ella, sigue viva, acechante, amenazadora, sabedora que Iberia es suya, que nadie se la va a usurpar.

Y yo, ese día, brindaré por la derecha española. La que merecemos. La que un día, acaso mi hijo cuando sea viejo, conocerá.

La (meva) situaciò ideal. I have a dream

No hi ha pacte per la reforma laboral. CEOE i sindicats demostren tenir poc o gens de sentit comú. Zapatero es veu obligat a legislar per decret. Rep aplaudiments d’Europa, i els irresponsables li munten una vaga general a la tardor. La vaga tindrà un seguiment prou desigual perquè es pugui considerar un èxit. El treballador espanyol no està per que li prenguin diners de la nòmina. No més.

Mentrestant, els mercats especulatius comencen a aburrir-se d’Espanya, i amb una mica de sort fixen la vista en altres (Botswana, per exemple). La cosa es calma una mica.

Gürtel avança sense aturador i al setembre el merder ja és massa fort a València, el PP comença a posar-se nerviòs, comet errors, i tornen les navalles a volar per Gènova.

Un parell més d’errors de gestiò dels incompetents Baltasar i Saura en un parell d’incendis, fan que rebenti del tot el tripartit. Montilla convoca eleccions per finals de setembre, sense dilaciò. Alguna organitzaciò cívica posa querelles criminals contre tots dos consellers, i son acceptades.

El PNB, com sempre, obté rèdits a priori i garanteix, com a mínim, l’abstenciò ens els pressupostos 2011; deixa mans lliures a CIU, que fent un altre gest de responsabilitat, s’absté i tanca la porta a la màfia pepera per entrar a la Moncloa per la via rápida.

CIU arrassa a les eleccions. Majoria absoluta. Nou tancament de portes a que el PP pugui tenir la més mínima influencia a Catalunya. Neteja a fons, i cordó sanitari, aquest cop al voltant dels inútils i incompetents de ICV. A ERC se la posa al seu lloc, que col.labori però que oblidi cap càrrec.

Els mercats segueixin sense emprenyar massa Espanya. Les fortes mesures comencen a sortir efecte, Europa ens vigila, però l’Euro entra en fase de calma. La recuperaciò serà llarga, però els socialistes poc a poc aprenen la lliçò. El PSOE fa neteja a Catalunya, i busca desesperadament a CIU per tenir un aliat fort fins el 2012. Els dos grans es posen nerviosos, s’acosten les municipals, el PSOE sap que a Catalunya s’ensorra, el PP està fins el coll de porqueria gurteliana i saben que tindran problemes a València i Madrid.

2011 és un any de tràmit, la recuperaciò avança molt i molt lenta, però hi ha horitzò malgrat tot. Les municipals treuen del mapa a gent indesitjable a Catalunya, especialment a Barcelona.

D’un salt estem al 2012. Manaires peperos encausats. Pretorians engarjolats, o en tràmit d’estar-ho. Els brots verds ara sí es noten i el PSOE puja en intenciò de vot, mentres el PP segueix una batalla brutal, que acabarà a les eleccions amb l’apoteosi de Don Tancredo o el seu afussellament.

Guanya el PSOE per poc. CIU incrementa escons. El PP en perd uns pocs. ERC desapareix del congrés espanyol. A ICV no l’han votat ni els seus. Rajoy afussellat per la Lideresa. Un govern socialista fortament controlat i tele dirigit per CIU, per tal de que no cometi els mateixos errors que van dur el país al punt de la fallida estil Grècia. Per cert, la desapariciò d’un parell de ministeris inútils és el primer que CIU exigeix per garantir la investidura.

Es el que té fer migdiada els diumenges. Pots somiar coses rares, i et lleves del sofà de mala lluna, al mirar la data i veure que només som al Maig.

Senyores i Senyors Incompetents

Llegeixo la darrera entrada al blog del meu respectat Miquel Quintana, i la seva desesperança i malestar per la resposta de CIU avui al congrés espanyol, sobre els decrets del incomparable Zapatero (en Quintana l'anomena sovint "Sr. Rodríguez"). Li parla al diputat Campuzano, argumentant que hi haurien altres posicions a prendre, altres opcions a considerar.

Duran Lleida ha escenificat l'abstenciò, permetent que per un trist vot de diferència, un cop més el govern espanyol s'en sur d'una de grossa, i sempre gràcies a l'actitud "responsable" de CIU.

Quintana es queixa, li emprenya el titular de La Vanguardia: "CIU salva España". Això fa mal només llegir-ho, estic d'acord, més quan a l'inrevés, i ja fa temps, "España hunde Catalunya". I no vull barreixar la idea de CIU = Catalunya. No.

Pero, amic i assenyat Quintana, qué podien fer. Que podieu fer? Tu ets del partit. Raons d'estat? Raons de seny, seny que li falta a gairebé tota la classe política espanyola?. Evitar un avançament d'eleccions a Espanya és una raó, per mi poderosa. I crec que no ens convé barrejar ara mateix eleccions generals amb les nostres (que tots sabem que no s'avançarán). Absn d'escriure això llegeixo que la Sra. Casa garanteix sentència abans de l'estiu. Serà un estiu distret, oi?

Dimissiò de Zapatero, del Sr. Rodríguez. I? Tu, Quintana, estás ficat a la "pomada". Tu creus que ara mateix hi ha algú al PSOE amb dos dits de front, capaç d'agafar les regnes del govern, substituint a l'error més gran que han comés els espanyols en dècades?. Jo ho dubto. En tenen algú?.

Arrivada al poder ara mateix de la tropa corrupte i plena de porqueria del PP, amb don Tancredo al capdevant? M'esgarrifo de pensar-ho; aquesta gent, tu ho saps, necessita uns quants anys més a la oposiciò. Només cal una petita ullada a la "Catalunya del Sud" per veure quina mena de mafia hi ha enquistada al PP.

Comprenc que l'actuaciò dels vostres a Madrid us faci trontollar a alguns. Però també comprenc que "es lo que hay", que d'on no n'hi ha no en raja, que ben poca cosa podeu fer ara com ara. Que així de malament van les coses a la península ibèrica. Que potser, només potser, el sacrifici que l'inepte ZP ens fa fer a tots, servirà per alguna cosa, i potser, només potser, al 2012 les coses siguin més senzilles. A menys que CIU canvii de tàctica a la tardor, per els pressupostos. I tinguem eleccions al 2011. Però compte, que avui el PNV ha fet una juguesca de càstic al seu antic soci. Que no la faran amb els pressupostos. Es l'unic que uneix als bascos: el concert. I amb això no jugaran.

Vergonya del País. O Fàstic i mal d'estòmac

Hi ha dies que tens festa, i hauries preferit anar a treballar. Enfrascats com estem en mil i un problemes, polítics socials, econòmics, es sentir o llegir notícies i t'agafa un mal de ventre important. Acabaré per tenir accions del laboratori que fabrica el Pantoprazol (c).

Llegeixo a una amiga de la web 2.0, a qui tinc en molt bon concepte, dir que sent vergonya del seu país, que abandona. Es una persona molt i molt cultivada, amb uns valor enormes. Jove i entusiasta, la llegeixes i descobreixes que a casa nostre hi ha gent que val molt. I et sens petit al seu costat. I et fa angúnia que digui que prou. No anem bé, et dius. Si aquesta està així, com està el país.

Però es que una hora abans, sentint Catalunya Ràdio, en Manel Fuentes, amb dues preguntes senzilles i directes posa en evidència a dos càrrecs importants: l'amic Iceta del PSC, incapaç de donar explicacions clares i entendores de perquè o perquè no el seu partit demanarà o no una comissiò d'investigació per el cas Millet, cas Palau, cas digue-li com vulguis. Ni tampoc és capaç, professional del tema com ell és, d'explicar si servirà d'alguna cosa el numeret que en Montilla está muntant a Madrid avui mateix per canviar el TC. Afirma ignorar (ell!) si el mafiós Luigi és o no del partit. No sap?, es curtet?, ha tingut mal cap de setmana? O es que simplement és un altre incompetent amb sou indecent del partit (es a dir, pagat per mi). Un petit engranatge més d'allò que hem decidit anomenar "sistema de partits".

L'altre ínclit es el Sr. Homs, prohom de CIU a Madrid. En Fuentes, com si a un vailet fós, li fa preguntes curtes, directes, senzilles, que fins i tot jo entendria. També es mostra esquiu, dubta de que dir. Demostra que no sap com funcionen el Senat i el Congrés. No sap contestar perquè realment en Mas no ha volgut mullar-se, i envia lloctinents a Madrid. Tan greu és deixar plantat a Montilla i dir clarament que volen que es cremi ell, que per això és el partit de govern?. Rapapieja quatre tontades sense sentit, i divaga com si estés begut, quan li pregunta en Fuentes si volen comissiò d'investigació per Millet, per en Luigi o per el que sigui. Es cubreix les esquenes, no vol quedar en evidència, i el seu silenci el traeix. Un altre inútil? Táctica pre electoral? O simplement: tenim polítics d'un nivell que fa por?. Son licenciats aquest dos? En què? Les seves mares deuen estar orgulloses, i no vull sonar groller. M'encenc.

Obres el teu flamant portàtil a casa, i la noticia més seriosa que et cau és que la broma de la consellera Geli amb les jubilacions de metges, no només ha estat revocada taxativament per la justícia, sino que, repeteixo, la broma, ens costa als catalans 70 mil.lions d'euros. Via web 2.0 faig una mica de comentari sarcàstic amb la meva amiga avergonyida. Però et pares un minut i penses. I pensar dona mal d'estomac. 70 kilos! Virgen de la Boca Abierta! I compte, que la Sra. Geli no pot ser acusada de pertanyner al sector montillista-espanyolista-anticatalanista del PSC. No és quintacolumnista. Es dels "bons", sector familia Maragall, Tura, Castells... si aquesta és dels bons, que "Deu mos en guard", que deia la iaia a Gandesa.

El trist president la cessarà? No. Ella dimitirà? No. Algú exigirà seriosament l'acomiadament fulminant de la senyora? No, ho faran amb la boca petita. Ja arriven eleccions. Alguna organitzaciò catalana posarà querella criminal per malversaciò de fons públics?. Nchht! Ja ho vaig preguntar a Xavier Trias: si un sindicat mafiós ultradretà ha pogut dur Garzón als tribunals i carregar-se'l, no es podria processar a l'Hereu?. I ara la Geli. Can Brians a rebentar.

No, a Catalunya presumim de molt de seny. Fins que el seny, i la poca vergonya ens perden. I la vergonya ens cau als anònims idiotes que no anem a sopars socials entre setmana, perquè treballem 10 hores al dia -els privilegiats que treballem-.; els que no asistim a simpàtics happenings de dissabte fent volar globets amb el símbol del partit.; els que cada quatre anys som cridats a parlar, s'ens fa la pilota, s'ens promet la lluna; els que, uns parlen ara de desafecciò, altres de vergonya; i altres, fills de Gràcia, directes, grollers i maleducats com som, diem simplement fàstic. Varem tenir dos immensos mestres, Don Emilio Cayón, centenari, i Don Miquel Valls,que ja ens va deixar. Ens varen ensenyar a la Plaça Lesseps a tenir valors, a ser homes de bé. Però no ens varen ensenyar a parlar educadament. Llástima, avui potser seriem secretaris personals de l'Iceta. O ajudants de l'Homs. O seriem la Geli.

Más Histerias

Más histerias. Las locas histéricas sindicalistas, chillan como posesas, haciéndonos creer que defienden a los trabajadores, cuando lo único que demuestran defender son sus privilegios, sus liberados, sus millonarias subvenciones. Como están histéricas, se olvidan de defender al parado, y se parapetan para proteger a sus afiliados de la administración. Irresponsables e histéricas como son, amenazan con justo lo que el país no necesita ahora: una huelga general. Que miedo me dan las histéricas.

Otra histérica, loca y con bigote de capa caída ( por cierto, que mala cara tiene últimamente esta locaza ). Nos alecciona desde su púlpito de la FAES bramando que la culpa de todo, además de ZetaParo, la tiene la inmoralidad del capital, y que el cristianismo histérico es la salvación (además de El mismo, claro). Jim Carrey/Bruce Almighty en versión vallisoletana cutre, charcuta y asilvestrado, por mucha corbata Hermès que luzca, y que esté casado con pija-de-bragas-de-seda.

Histerias transocéanas. Una loca histérica, de nombre bíblico evocador de gestas, más de misa que Rouco, me revoluciona el corral, me monta una histérica "Fiesta del Té", y crucifican a un negro que ha tenido la negra osadía de usurpar el sacro poder histérico yanqui. Y lo acusan hasta de haber parido a Zapatero ( eso sí es grave ). Y en su histeria loca remueven cielo y tierra para que la Verdad reluzca en la América de los anglos. La muy histérica, pija como una Carmen Lomana con acento, ajena a la realidad del mundo, pretende devolver la tierra al oscurantismo histérico y demagogo. Pobres locos neocon, son demasiado sociatas para ella. Me la imagino, en su hipócrita histeria, luciendo sus prendas interiores de satén y embroidery ( ¡como añoro a Encajes Galler, mi mejor cliente, hasta la 'histérica deslocalización'!), con sus castos amantes, con quienes cornifica a su histérico marido. Son así, histéricas, beatas, hipócritas, y racistas. Como un imán salafista, igual.

Locas ecopijas que quieren hincar el diente al partido que las pateará lejos de la poltrona, por un quítame allá esos millones, que un nada loco ni nada histérico robó. Pero locas nenazas como son, no consintieron que los dos responsables de la muerte de 5 tiarrones fueran procesados como es debido. Nenazas resentidas.

Histéricas resentidas y malhabladas, que las echan de mil empresas por inútiles, y braman a los vientos que el sistema es una mierda, que son todos unos locos inútiles, menos ellas, claro. Y así va el país. Y encima, te montan discursos proselitistas. Son unas histéricas sin razón ni corazón.

Estúpidas histéricas con barba espantosa y frenillo gallego, que se apoyan en su loca Robocop catalana (¿?) comiendo caracoles, y soltando histéricas arengas apoyando al insoportable levantino. Y que amenazan con repartir su histeria locaza por mi tierra, hasta que nos cansemos de ellos. Pero no les digas nada, que te montan otra mesa petitoria por toda la península, para que nos entrullen a los del nordeste. Locas, locas, locas.